CRÒNICA AMENITZADA DEL VIATGE A PARÍS

Aquesta primavera, 50 alumnes i professors del Pompeu ens vam passejar per l'encantadora ciutat parisenca.

La peripècia començà des d'un talgo, on, atapeïts com sardines, ens vam encabir i vam intentar dormir. Però l' A, el C i el J s'hi trobaven tan bé, en la seva cabina, que es van estar una horeta tancats allà dins. Algú se'n va adonar: s'havien quedat tancats! Revisors, mecànics, el professor-hulk , tots van intentar tirar la porta a terra, fins que finalment el mecànic va posar seny: va anar a buscar les eines i va desmuntar el pany. Els nois estaven impassibles, mentre els altres 47 abocàvem els caps a la cabina per copsar-ne alguna escena dramàtica.

Desperts i eixerits com gínjols, vam descarregar i vam fer via a l'alberg. Agafar 50 targetes de metro va ser una tasca d'allò més caòtica, sort que mentre fèiem uns cua serpentejant al llarg del passadís del metro només se sentia repetidament, com un eco, la frase apresa a les classes de francès: “S' il vous plaît, madame, un carnet de dix voyages. Si'l vous plaît, madame, un carnet de dix voyages...” i així fins que quan passà el trentè alumne repetint exactament la mateixa frase amb un accent gens francès, la taquillera va acabar fent una ganyota com dient: “que ja ho he entès, eh!”. (ho dic així perquè això ho llegeix tothom, però en realitat el que vull dir que pensava la taquillera, entre nosaltres, és “Aneu-vos-en a pastar fang!”.) He de felicitar els alumnes perquè aquesta vegada tots, absolutament, van aconseguir enfilar-se al metro, cosa bastant difícil. No he de dir el mateix del viatge de tornada a l'estació, en què alguns nois i professors no només no van pujar al metro, sinó que es van quedar enganxats entre les portes.(potser per a ells uns minuts més dels desitjables). Fins i tot l'A va aconseguir tunejar-se amb un decoratiu blau a l'ull. En fi...

Ara m'estendria molt si hagués de narrar totes i cada una de les sortides, visites o passejades que vam fer a la “ciutat de la llum”, i per no avorrir-vos us en detallaré alguna anèctoda més o menys divertida. Així, les futures visites d'aquestes 50 persones a la meravellosa Tour Eiffel sempre ens portaran un record lligat a l'mpostor. M'explico: per una qüestió purament burocràtica, faltava un tiquet per pujar a la torre. No podíem fer-hi res. Érem 25 i teníem 24 tiquets impresos. Vam sumar, restar i multiplicar moltes vegades no sé quants números i quantitats, però al final sempre sortia el mateix resultat: 25 alumnes i 24 tiquets. No hi havia manera. Faltava un professor de matemàtiques per desxifrar l'error. Però com que els professors -encara que això els alumnes no ho saben- som molt llestos i previsors, havíem portat de Badalona i d'estranquis un tiquet fotocopiat. És a dir, un tiquet fals, diguem-ho clar. Ja us ho podeu imaginar: era l'hora d'establir estratègies, de murmurar entre els dos professors, de les mirades furtives. Calia complir la missió: aconseguir pujar els 25 alumnes amb 24 tiquets bons i un de fals. Tasca complicada, us ho asseguro. Així, un cop preparats, vam anar pasant d'un en un sota la mirada vigilant del funcionari de torn, que anava passant el làser sobre el codi de barres de cada tiquet, piiiip, piiiiip, piiiiip... fins que passa l'impostor. El làser serveix per això, diuen, per detectar impostors, i aquest no va ser diferent. El professor impostor va haver de donar alguna explicació d'aquesta disfunció, però els professors -això els alumnes tampoc no ho saben- som molt intel·ligents i disposem de l'art de la retòrica, fet que -gràcies que som professors- vam dur a la pràctica i va tenir el seu resultat: el funcionari de torn va ser prou condescendent i va deixar pujar l'impostorquenosemblavatanimpostor.

A banda d'aquest insignificant entrebanc, la pujada va anar bé exceptuant que l'A , només de posar els peus a l'ascensor, ja tenia vertigen. L'A va seure a terra tan punt va sortir-ne i no es va posar dempeus fins al moment de tornar a pujar a l'ascensor. Aquest deu ser el seu record de la Torre Eiffel: elevador amunt i elevador avall.

Si us he de parlar de l'excursoneta amb el bateau mouche, acabarem ràpid. Aquell dia feia una caloreta tan dolça, un solet que t'escalfava el caparró i t'aclucava els ulls, et venien unes ganes de deixar-te anar i fer una becaineta... en fi, el Pompeu en pes vam passejar-nos Senna avall talment un bressol, els sentits nuls, els caps no s'aguantaven sobre el tronc, fins i tot la professora es va endormiscar amb l'aparell traductor a l'orella mentre les ones hertzianes anaven escampant per l'aire les cançonetes de Charles Aznavour i les batalles del gran Napoleó. Sortint, vam necessitar un cafè per tornar a ser persones.

El tema dels àpats té la seva gràcia -si és que en va tenir alguna, de gràcia-, ja que després d'emplenar-nos les panxes amb pizzes, entrepans, pizzes i entrepans, vam convenir molt seriosament que calia desfer aquella bola que no ens deixava visitar el sr. roca amb alguna cosa més acolorida, vull dir més verda. D'aquesta manera, els professors vam continuar vius gràcies a alguna amanida de mongetes verdes i kiwis. Tot i això, us prometo que hi ha haver dos alumnes, l'O i la P, que es van comprar 16 hamburgueses al Macdonald's -deien que així ja tenien l'esmorzar i el dinar del dia següent (!!!)- i que -us ho prometo- se les van menjar totes!!! Increïble. Realment, els alumnes fan coses increïbles...

Tampoc no vull deixar de descriure la gran timada que ens van fer els venedors africansal Trocadero. Penso que possiblement ja no en queda cap, de venedor de color, allà, perquè segur que després de passar nosaltres ja s'han retirat tots. No sabeu què és vendre dos o tres mil petites torres eiffels a 50 nens per molts pocs euros, segons ells, però és que a continuació treien els làsers, després uns ninots com de plastilina per moldejar, i a continuació més torres eiffels enormes, i després més torres eiffels encara més enormes! Ufff, però d'on treien tot aquell material? I quan semblava que ja t'ho havien venut tot, et giraves i veies venir deu, vint, quaranta venedors de color més, sortien de sota les pedres, de tot arreu. Semblaven formigues. Vam acabar marxant escopetejats, amb les butxaques buides de diners i plenes d'aquells regals que acabes guardant en una capsa de cartró a l'habitacó dels mals endreços. Però a París érem guiris, i vam fer de guiris.

No s'acaba aquí, el nostre viatge, també vam passejar-nos pels Champs Elysées, vam arribar a l'Arc de triomf, vam travessar el Barri llatí, vam visitar Notre Dame, el Sagrat Cor, Montmartre, la Defense, també vam visitar la Gioconda -vull dir el Louvre-, vam caminar pels jardins de Luxembourg i vam arruinar-nos a les Galeries Lafayette.

Per acabar aquesta crònica, una pinzellada més entendridora que us pot emocionar. A l'estació de tren d'Austerlitz, hi ha instal·lat un piano, a tocar de les vies. És un piano una mica destartelat perquè qui ho desitja, s'asseu i el toca. Mentre observàvem atònits l'estrambòtica barreja piano-andana d' estació de tren, vam poder escoltar les melodies d'alguns viatgers passavolants. Era la fi del viatge a París i estàvem entre cansats i enyorats de deixar aquella encisadora ciutat. La música amansia els nostres cors i ens produïa una estranya sensació de recolliment. I, enmig de l'atmosfera entranyable de grup, el J, un alumne amb dots de pianista, va sorgir entre l'amuntegament d'equipatges i va asseure's al piano. Va tocar meravellosament bé. Tota una sorpresa pels qui no li coneixíem aquesta faceta musical. Vam dir adéu a París d'aquesta manera tan bonica d'acomiadar-se d'una ciutat entranyable, amb les notes del compositor francès Duphly, interpretades pel nostre alumne.